diumenge, 10 d’agost del 2014

Fa vint anys estava "a mercat"



Dimecres 10 d’agost de 1994, dia de mercat a Sant Celoni. Avui fa 20 anys que amb el cabàs ple de fruita i verdura vàrem veure des de la plaça del bestiar una columna de fum negre que s’enlairava cap al nord. El primer que vaig pensar és que es tractava d’un incendi a l’antic abocador d’escombraries. Com cada dimecres seguíem el costum d’anar a mercat. De tornada a casa en agafar la carretera de Gualba ja ens vam adonar que un incendi de grans proporcions afectava el poble. Els nervis i l’angoixa feien que l’accelerador es premés amb més força que l’habitual. Ja a l’entrada, just enfilant el Passeig Montseny un núvol espès cobria tots els plàtans. A l’alçada de Can Balmas el cor em va fer un sotrac, unes quantes persones baixaven amb el pas accelerat fugint del fum i del foc. I entre ells una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més: una nena plorant, corrent carrer avall i amb una gàbia d’ocells suspesa a les seves mans. Vaig pensar amb la meva gossa, la Cendra. Una imatge, que salvant totes les distàncies, em va recordar aquella de la nena d’Hiroshima que corria per allunyar-se dels estralls de les bombes.

A la plaça la Guàrdia Civil recomanava per megafonia que es desallotgés el poble i al cap de poc les entrades i sortides quedaven tallades al trànsit de vehicles que no fossin tot terrenys.

Tot va començar a Can Mata, al llindar de Campins i va anar molt ràpid. Una llengua de foc bífida va envoltar ràpidament el nucli urbà i va anar arrasant per allà on passava, mentre els pins escopien les seves enverinades pinyes enceses per propagar encara més els efectes devastadors. Aquests projectils bombardejaven el poble i alguns van impactar contra les tanques de xiprer d’alguna casa, però van ser sufocats ràpidament.

La mobilització va ser general. Els de Gualba, els estiuejants, veïns d’altres pobles que van arribar amb unes impagables “cubes” d’aigua. Tots repartits pel bosc combatent contra el foc. Un foc que allà en mig del bosc de vegades no el veies però que sabies que hi era, el senties. Senties el seu espetarregar amenaçador que s’anava acostant fins que de cop una flamarada s’obria pas entre la vegetació. Al capvespre la desolació ja era un fet, però encara vàrem passar tres nits de vetlla vigilant el bosc per controlar les revifalles mentre en el cel ens acompanyava una pluja d’estels fugaços que aquell cop sí que podrien tractar-se de llàgrimes.

Amb el pas dels anys et queda el dubte de si la nostra aportació durant aquests tres dies de lluita carregats amb motxilles polvoritzadores, picant les flames amb branques d’arbres o indicant els camins als bombers, va ser útil i decisiva. Amb tot cas una cosa és segura, com diu en "Lleu": allà hi érem.

diumenge, 3 d’agost del 2014

Ofesa, dolguda i menyspreada (El Periódico)





La Sra. Arres diu en el seu facebook: " Jamás en la vida creo que me había sentido tan ofendida!"
Collons, quina pell més fina!!! 
Crec, i ho entenc, que El periódico no vulgui una guerra de rèpliques, contra rèpliques, contra contra rèpliques, que monopolitzin la seva secció. Però això no impedeix que jo pugui buidar el pap en el meu blog.
La Sra. Arres se sent ofesa, dolguda i menyspreada (Una mare ofesa) arran de llegir la meva carta (A l’estiu disfruto dels meus fills) Si després de llegir molts cops la meva carta com vostè diu, no ha entès res del que vull dir, deu ser que no m’he explicat bé. Sra. Arres, m’he limitat a exposar i descriure situacions que són una realitat en el meu col·lectiu i vostè se sent menyspreada. No he manifestat en cap moment que les altres professions tinguin millors condicions, a cada casa tothom sap el seu. Que els professors tenim més vacances que la resta de la població és un fet innegable. Però oblideu que aquesta situació es produeix perquè anem a remolc dels que són els principals beneficiaris d’aquests dies que són els nostres fills. ¿O pretenem carregar-los amb més dies lectius? ¿Volem negar-los a ells el que vàrem gaudir nosaltres quant teníem la seva edat?
Afirma que la conciliació familiar i laboral també ens afecta a nosaltres, els docents. És evident. ¿Però en quina mesura? ¿S’han d’adaptar els horaris escolars als laborals o s’han de flexibilitzar els laborals per adaptar-los a l’escola? ¿Hem d’adequar els horaris escolars per conciliar-los amb aquells horaris tan extrems dels que treballen en grans superfícies o dels que ho fan els caps de setmana? En qualsevol cas seria un tema d’un altre debat.

És molt lliure de valorar el meu tacte a l’hora d’expressar-me, ¡només faltaria! Ara bé, que qüestioni la meva “consciència del que significa treballar i criar avui” significa que no m'ha entès. Sóc pare, que no mare, i la meva consciència em diu que m’haig d’implicar en criar els meus fills independentment d’uns rols sexistes que veig que encara subsisteixen. Per a mi criar també inclou participar en les activitats importants de la vida dels meus fills. I per la meva professió a algunes d’aquestes activitats no hi he pogut assistir per incompatibilitat horària. Crec que tinc el dret a expressar-ho. No sé si aquest cop m’he explicat millor.