He rebut hòsties
per totes bandes, des de dins i des de fora. Encara no he buscat el botó de la rentadora i ara que tinc una mica de
temps no penso fer-ho. Tampoc l’aprofitaré per jeure en el sofà rascant-me les
parts mentre els cotxes de la Fórmula 1 donen voltes a la pantalla. Escriuré.
És curiós que en cap
moment vaig fer crítica ni vaig qüestionar el paper de les mares, però moltes
d’elles com empeses per la molla del corporativisme, han saltat directament a
la meva jugular. En algun
moment he dit que elles no dediquen les 24 hores dels 365 dies de l’any als
seus fills? En algun lloc he
escrit que aquesta dedicació recaigui en exclusiva als pares? He restat mèrits
al paper abnegat de les mares? No, no ho he fet en cap moment. Tan sols m’he
limitat a reivindicar el paper que juguen molts pares en el que la societat
estereotipada vol atribuir en exclusiva a les mares. No em convencen els
arguments que diuen que la majoria de pares dediquen menys hores als fills.
Segur que és així, però no parlo per boca de cap majoria, parlo per mi, i en
molts casos no sé quin dels meus jo és el que ho fa. Tampoc em serveix quan
sentencien que el nostre cromosoma XY ens fa tenir una sensibilitat diferent
vers la descendència, perquè si el debat derivés cap a l’herència de l’ADN,
podria dir-ne moltes coses encara que fossin políticament incorrectes.
Com a autocrítica
haig de dir que acostumat a aquests debats, em vaig deixar portar cap a les
relacions quotidianes domèstiques, cosa que el vídeo se centra simplement amb
la relació materna-filial (repeteixo que no he negat en cap moment) Però el
fons de la qüestió considero que segueix sent el mateix, ja que no es pot
deslliurar una cosa de l’altre i el resultat tampoc hagués variat: hòsties en
el nom de la mare!
Com a minoria
discriminada i englobada dins la majoria demano el reconeixement a la nostra tasca, encara que
certament falla moltes vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada