divendres, 28 de febrer del 2014
dimecres, 26 de febrer del 2014
El Messies a Gualba
Vaig
arribar a Gualba fa molts anys per passar-hi els estius. Bé de fet ja hi venia a
la panxa de la meva mare encara que ara queda millor dir-ne nasciturus. En aquella època molts dels
que venien de la capital miraven per damunt l’espatlla als del poble en
considerar-los inferiors. Per suavitzar les de vegades tenses relacions,
s’organitzaven entre estiuejants i gualbencs partits de futbol de costellada. I
mai millor dit, ja que de l'única
cosa que t'havies de preocupar era que no te'n trenquessin cap. Passats uns anys alguns
d’aquests estiuejants vàrem decidir fixar la nostra residència a Gualba i
integrar-nos-hi. Això no va significar renunciar a les nostres opinions ni a
tenir un criteri propi, però ho vam fer des de l’òptica del coneixement de la
realitat que ens envoltava.
En
els darrers anys el fenomen de la doble residència ha estat substituït per un
augment de la població que ha fet que la varietat d’opinions i punts de vista
s’hagi multiplicat. En la majoria dels casos s’ha fet des del respecte i la convivència,
encara que malauradament alguns han substituït
l’eradicada síndrome de l’estiuejant prepotent per la síndrome del MESSIES
Els Messies, com a éssers superiors, s’erigeixen com a redemptors dels
nostres pecats i salvadors de les nostres ànimes. Ells ens han de guiar amb
paternalisme per treure'ns de la nostra ignorància i subdesenvolupament, com a
camperols i bosquerols que som.
Després
d’haver intentat la seva missió per diferents fronts, ara ho intenten per la
via del futbol. Aquest esport és maligne, és una droga, mou masses de gent que
no pensa. I
ells, els Messies, ens volen salvar del foc etern apartant-nos d’aquest mal camí.
A mi
no m’agrada l’esbart, els gegants no em fan el pes i del pachswork, que voleu
que us digui? Però el fet és que hi ha una demanda social que justifica la seva
existència i a mi no se m’acudiria engegar una croada redemptora contra
aquestes activitats.
El
món del futbol també té una demanda social i potser més important pel que fa al
nombre d’usuaris.
Vosaltres
Messies on éreu quan se us necessitava per expulsar als mercaders del temple?
Potser no us havia arribat la inspiració divina i estàveu amagats? Amagats com ara
que amb la covardia que us dóna
l’anonimat goseu fuetejar als nens, principals destinataris –que no únics-
intentant arrabassar-los-hi part
del seu futur
Messies
deixeu-nos pensar per nosaltres mateixos i no us envolteu d’adeptes disposats a
immolar-se. Adeptes que heu aconseguit amb desinformacions o el que és pitjor:
amb mentides.
(El nom de Messies és una molt bona aportació del meu pare, el Joan)
(El nom de Messies és una molt bona aportació del meu pare, el Joan)
diumenge, 23 de febrer del 2014
En positiu
Traspassant els
continguts de l’antic blog a l’actual m’he adonat que potser caldria escriure
alguna cosa en positiu. Deixeu-me pensar...
No, no se m’acudeix
res!
dimarts, 18 de febrer del 2014
Retallades a l'educació (El Periódico)
El periódico, dijous 30 de gener de 2014
Transcripció de l'entrevista:
Aquesta és la carta
que vaig escriure al Periódico. Van proposar canviar-li el format i publicar-la
en forma d’entrevista
Germans estudiant la
mateixa etapa en el mateix centre, un d'ells amb el suport de les noves
tecnologies amb l’ordinador parcialment subvencionat i l’altre ni ordenador ni
noves tecnologies, augments de ràtio, suspensió dels desdoblaments i de les
aules de reforç, manca de vetlladors, disminució de les dotacions per a
materials, deteriorament de les instal·lacions… Aquestes i d’altres són, a l’institut dels meus
fills, les conseqüències directes de les retallades. Les indirectes, les que afectaràn a la preparació
dels alumnes, estan per arribar. Tot l’anterior no és cap exclusivitat ni novetat,
de fet podria agafar l'opinió de qualsevol pare o mare fer un “copia i
enganxa”, canviar el nom de l’escola o institut i el resultat seria el mateix, a
no ser que és tractes d’un centre d’una zona sociològica i econòmicament desfavorida
on els estralls són més importants.
El problema s’agreujarà,
en aquesta època d’ajustaments pressupostaris, amb la implantació de la LOMCE.
Una llei que ha nascut morta, si els polítics de l’arc parlamentari compleixen
la seva promesa de derogar-la quan el PP perdi la majoria absoluta, però mentre
això no succeeix obligarà a l’administració a destinar-hi més de 186 milions
d’euros (anàlisi de La Generalitat de Catalunya, febrer 2013) per tirar-la
endavant. Diners que molt em temo hauran de sortir retallant d’altres llocs.
Una llei que d’altra banda portarà a tancar moltes escoles privades i
concertades que no podran assumir els costos per implantarla, provocant que molts
mestres i professors passaran a augmentar les bosses de l’atur i centenars de
nens hauran de ser reescolaritzats en centres de fora del seu entorn.
Andy Warhol deia que tothom té dret a quinze minuts de glòria. El meu temps va ser menor (a partir del minut 3:10 del vídeo) i de molt dubtosa glòria. Podria dir que estava tremolant de fred i seria veritat, però també ho seria si dic que els nervis van fer el seu paper. Després d’una primera “toma” en la que vaig mantenir el tipus, el motor d’un cotxe ho va esgarrar tot. A la segona se’m va entortolligar la llengua. En acabar la tercera no vaig voler temptar més a la sort i es va donar per bona.
Sr. Castillo (president FAPAC)
20 de gener de 2014
M’ha indignat l'opinió del Sr Àlex Castillo
president de la FAPAC, donada a El Periódico (20/01/2014 a la pàgina 3)
resumint els efectes de les retallades en educació en dos punts. En primer lloc
diu que la supressió de la sisena hora a primària donava a entendre que a la
consellera Rigau li preocupen poc les famílies. En el segon denunciava que les
jornades intensives a secundària eren fruit de cedir a la pressió d’un grup de
professors. Entenen les limitacions d’espai per donar la seva opinió, crec que
és preocupant que prioritzi aquests dos punts que de fet es podrien resumir en
un: els alumnes han de passar més hores
a l’escola. Em preocupa que el Sr Castillo, com a president d’una Federació
d'associacions de mares i pares, utilitzi aquests arguments que en definitiva
redueixen a les escoles i instituts en
espais on deixar els fills el màxim de temps possible per poder els
pares compaginar les seves hores de treball o d’oci. Ell parla dels efectes
negatius de la supressió de la sisena hora sobre les famílies, no sobre els
escolars. Més preocupant trobo la segona afirmació on parla de suposats grups
de pressió establerts a certs instituts. Tot plegat és aquell “mantra” tan
repetit que diu que s’hauria de compaginar la vida laboral amb la familiar. ¿No
creu Sr Castillo que s’hauria de començar per racionalitzar l’horari laboral i
adequar-lo el màxim possible a l’escolar? I una última qüestió Sr Castillo la
qualitat per damunt la quantitat i les retallades si que afecten a la primera,
encara que la majoria de professors s’esforcen per minimitzar-ne els efectes.
La rampa del jutjat de Palma
14 de gener de 2014
No tinc cap prejudici sobre la culpabilitat o no de la Infanta
Cristina en el cas Noós, encara que sí que el tinc sobre la institució monàrquica.
Arran de la propera declaració de la Infanta davant els jutjats de Palma, el
ministre de Justícia ha manifestat que a parer seu s’hauria d’evitar la imatge
de la filla del Rei baixant la mediàtica rampa que porta a l’Audiència de Palma
“per evitar situacions de caràcter previ”. Li ha fet costat Esperanza Aguirre
dient que “la llei no imposa la pena del “paseillo”” Ambdues declaracions porten implícitament un reconeixement
de possibles judicis paral·lels, escarn públic, insults o mofa. Immediatament
tota l'oposició s’ha mostrat contraria a uns tractes de favor, opinió que jo
comparteixo. Ara bé posats a donar el mateix tracte d’igualtat a tots els
ciutadans crec s’hauria de girar la truita. Si baixar la rampa caminant suposa
un risc de dany físic i moral, qualsevol imputat hauria de poder evitar-ho i
estalviar-se el tràngol de la denigració
pública. I no només en aquest paviment inclinat, si no a totes les portes dels
jutjats on diàriament es viuen escenes més properes a l’Edat Mitjana quan es
passejava a la gent damunt dels lloms d’ases, per mostrar-los com a exemple als
seus conciutadans.
Tracte d’igualtat sí, però igualant les coses positives i
no les negatives.
Dos no es barallen si un no vol
9 de gener de 2014
Encara que
l’argument no és nou el Sr Fernández Díaz ha aprofitat la carta que el Sr Mas
ha enviat a dirigents europeus, per reforçar el discurs de la fractura social.
Aquest cop l’escenificació ha estat més melodramàtica i aprofitant l’esperit
nadalenc ha fet esment de famílies que no s’han reunit en els tradicionals
àpats d’aquests dies. Posant en dubte la generalització del problema, tot
plegat m’ha fet pensar en una frase que em deia la meva mare: “dos no es
barallen si un no vol” Pel Sr. Fernández Díaz
només una de les parts és la responsable d’esguerrar les festes, pel sol
fet de defensar una posició que no coincideix amb la seva. Potser al Ministre li
agradaria aplicar una altra frase sentida a la meva escola: “si no se’n parla,
no hi ha problema”
Doble nacionalitat
3 de gener de 2014
El Sr. García
Margallo en el document en forma d’argumentari enviat a les ambaixades i consolats
afirma que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Aquest
argument no és nou però afina una mica més dient que els ciutadans del nou
estat no tindrien, excepte els casos de doble nacionalitat, l’estatut de
ciutadans europeus.
El que no precisa és
quins ciutadans podrien optar a aquesta doble nacionalitat. No concreta si es
donaria a tots aquells que la sol·licitessin. Si potser es donaria en funció
dels seus orígens o de la seva llengua materna, essent per tant una mesura
excloent. O si d’una manera aleatòria s’establiria una quota en funció dels
vots contraris a la sobirania de Catalunya. Aquests temes haurien de ser més
clars encara que facin decantar el sentit del vot de molts indecisos.
La decisió serà de Gallardón (EL Periódico)
El Periódico, dissabte 21 de desembre de 2013
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/aborto-decision-tomara-gallardon-mujer/97464.shtml
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/aborto-decision-tomara-gallardon-mujer/97464.shtml
Xinesos civilitzats? (La Vanguardia)
La Vanguardia, dimecres 30 d'octubre de 2013
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20131030/54392866662/xinesos-civilitzats.html
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20131030/54392866662/xinesos-civilitzats.html
Models educatius pretèrits (El Periódico)
El Periódico. dijous, 10 d'octubre de 2013
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/informe-ocde-modelos-educativos-discutibles/87124.shtml
http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/informe-ocde-modelos-educativos-discutibles/87124.shtml
Ens convé la independència?
dijous, 3 octubre de 2013
Ens convé la
independència?
Fins avui m’he
resistit a comentar totes les notícies i opinions que auguren que ens cauran a
sobre les deu plagues bíbliques, o nou, perquè la de la pestilència ja la tenim
a sobre amb totes aquestes opinions apocalíptiques.
Però la meva resistència s’ha topat amb un escrit publicat a
l’ABC on fan futurologia del primer dia d’independència de Catalunya. L’autor
ha fet una descripció del seu dia a dia i l’ha extrapolat a una futura
Catalunya independent. Vés estat una opinió més si no hagués estat per un
comentari en el blog que m’ha fet adonar d’un “petit detall”. En el seu dia a
dia, aquest personatge entra al treball a quarts d’onze. A quarts de dotze surt
a donar una volta pel carrer i a quarts de dues se'n va dinar. Total tres hores
al matí! I la tarda se la passa contestant correus personals.
No ens estarem equivocant demanant la independència, el
pacte fiscal, la tercera via o la confederació? Quan potser tot s’arreglaria amb els horaris d’aquest
senyor i evidentment del seu sou
Jo ja noto la sisena plaga, la de les úlceres, a l’estómac.
Mayoría silenciosa
dimarts, 17 setembre de 2013
Quin desvergonyiment el de la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría
i el d’altres dirigents del PP apel·lant a la
“mayoria silenciosa” per minimitzar el gran èxit de la convocatòria de
la Via Catalana. I per atiar el foc s’hi sumen mitjans de comunicació, com el
que dirigeix el Sr. Marhuenda, on
publica una fotografia amb dinou persones sostenint unes cartolines on es
llegeix “mayoría silenciosa” (La Razón) acompanyada
d’un titular que alerta de la fractura social.
Quin desvergonyiment i quina manera tan poc digna de
menysprear una gran mobilització ciutadana.
La marxa sobre Washington, encapçalada
per Martin Luther King amb el seu mític “I have a dream”, va
congregar 300.000 persones. La majoria eran ciutadans afroamericans, que
reclamaven una Llei de Drets Civils i una Llei del Dret al Vot. Seguint el
raonament dels dirigents del PP arribem a la conclusió que la “mayoria
silenciosa” d’afroamericans que no van assistir a la marxa no volien unes lleis
que respectessin els seus drets
Després de la mort de Miguel Ángel Blanco, milions de persones
van sortir al carrer per demanar la fi de la violència d’ETA. I centenars de milers
ho van fer en altres ocasions (Tinent Coronel Blanco García, Ernest Lluch, Hipercor, etc). Seguint el seu
raonament la “mayoría silenciosa” que no es va manifestar estaria a favor del
terrorisme.
L’atemptat islamista de l’11 M va fer sortir al carrer, segons els mitjans, més d’11 milions de
persones a tot España. La resta de ciutadans com a “mayoría silenciosa”, i seguint
el seu raonament, no van rebutjar el terrorisme islamista.
I per seguir amb un exemple menys seriós, quan La Roja va
guanyar el Mundial 2010, una “mayoría silenciosa” no va sortir al carrer per
celebrar-ho, encara que segur que molts dels que estaven a casa es van alegrar
amb la consecució del títol.
Però compte! Ara que hi penso! Després de les grans
manifestacions demanant la no intervenció
militar a l’Irak, un altre govern del PP va escoltar a “la mayoria silenciosa”
que no es va manifestar i va envair el país àrab. O potser a qui van escoltar
va ser a Bush i a Blair?
Quan no hi ha arguments sempre queda el recurs del
desvergonyiment.
ESCOLA CONCERTADA, SINDICATS I PAGA EXTRAORDINÀRIA
dimarts, 11 juny de 2013
El diumenge comentàvem a casa que aquest estiu
tornarem a passar-lo sense fer cap extra. I quan parlàvem d’extres no ens
referíem a fer viatges al Carib, a l’Àfrica o la Polinèsia. Ni tan sols a
Paris, o més a prop, la Costa Brava. Quan ens referíem a extres pensàvem en
aquelles activitats dels nostres fills (que si idiomes, que si música, que si
esports). O en aquelles altres més banals com anar a sopar, amb la família fora
de casa, poder participar en els actes de la Festa Major del poble o donar una
mà de pintura al menjador de casa. Sense extres altre cop perquè ens retallen
el sou (no vull parlar de paga extraordinària perquè dona la sensació que és un
regal i així sembla que no sap tant greu si ens la roben). A casa ens afecta
per partida doble, la meva companya és funcionària i jo sóc professor d’una
escola CONCERTADA. I ho dic en majúscules perquè som un col·lectiu d’una altra
casta. Sempre ens hem cregut diferents. No som treballadors ni encarregats, ni
obrers ni empresaris. Som uns privilegiats que fins fa poc no hem rebut els
atzucacs socials i laborals. Ara tot són plors: que si és un desastre, que no
es pot fer res, que són els polítics, que si els sindicats … I un munt més
d’excuses dites com a teràpia col·lectiva a la sala de professors. Sense entrar
a valorar els polítics actuals, m’agrada creure en la política perquè
l'alternativa a prescindir-ne em fa molta por. I també crec en els sindicats
malgrat que la seva labor és, sens dubte, millorable. Professors i mestres de
la concertada, creieu que l’homologació, el complement d’analogia, els
complements per baixa, els estadis, els horaris, i d’altres beneficis han
caigut del cel? Que la Patronal i el Departament es van llevar un dia de bon
humor i ens ho varen concedir perquè els hi venia de gust? No, no i no. Darrere
d’aquests conceptes hi ha hagut una negociació. Millor o pitjor, amb poques
millores o moltes, però negociació a la fi. Demà quan torni a la sala de
professors i algú em comenti, amb cara de pomes agres, que haurien de treure
les subvencions als sindicats perquè no serveixen de res, jo els hi respondré
que els sindicats han de millorar, com tots nosaltres. I per a la resta del seu
comentari els hi diré que llegeixin aquest article “ UGT, CCOO y echar perlas alos cerdos” i els hi preguntaré que han fet ells.
El fracàs escolar és culpa de P3
divendres, 7 juny de 2013
Les gallines tenen
una estructura social jeràrquica i les que estan en un rang superior es
permeten picotejar a les que són inferiors i aquestes a les que es troben sota
seu. D’altra banda el gall dóna cops de bec a totes les gallines.
En el galliner de
l’educació succeeix una cosa semblant. Els professors universitaris culpen els professors
de batxillerat de la manca de preparació dels alumnes. Els de batxillerat
assenyalant els d’ESO i aquest als mestres de primària. Seguint la jerarquia arribem a la conclusió que
els culpables són els mestres de P3. I en aquest punt es presenta el gall en
forma de ministre, i sense saber de què va la cosa comença a donar picades de
bec a tort i a dret.
Tornem a fer la
cadena. Els de la universitat volen alumnes amb els continguts de primer de
carrera assolits. Els de batxillerat desitgen que els continguts que els hi
pertoca a ells impartir ja estiguin apresos. Els d’ESO els volen amb els deures
fets i els de P3 desconec com els pretenen. Jo sí que sé com els vull als
alumnes que rebo cada setembre: amb el nivell del curs anterior assolit. La
matèria del meu curs ja l’ensenyaré jo, perquè entre altres coses és la meva
feina i cobro per ella
El fracàs escolar
dimecres, 5 juny de 2013
Sempre és bo millorar la formació dels professionals de
qualsevol àmbit. Dit això, el que trobo molt preocupant és focalitzar el fracàs
escolar en la suposada manca o desfasada preparació dels mestres i que per
solucionar-ho la Consellera Rigau pretengui pujar la nota de tall per accedir als estudis de Magisteri.
Jo no vull que el mestre dels meus fills siguin un pou de saviesa,
amb grans coneixements del medi natural, de matemàtiques o d’educació plàstica.
Jo vull un professional que sigui capaç de formar i transmetre, i aquesta
capacitat no la garanteix un gran expedient acadèmic.
Abans una de les poques maneres d’accedir al coneixement era
la transmissió de la màxima quantitat d’informació a l’escola a través dels
docents. Afortunadament en l’actualitat l’accés al saber és a l’abast de tothom mitjançant
la xarxa. Ja no cal memoritzar el nombre atòmic de determinat element de la
taula periòdica, ni aquell afluent de mala mort d’un riu secundari
(independentment d’exercitar la memorització)
Amb el risc de ser enviat al tribunal de la Santa Inquisió
per blasfemar, sembla que tot va encarat a formar (amb la LOMCE pel mig)
personetes per poder participar en concursos televisius de cultureta general. I
no dic que aquesta cultura no sigui important, al contrari, el que tinc dubtes
és que en aquesta era 2.0 hagi de ser l’objectiu.
Xiulets als Prínceps d'Astúries al Liceu
dissabte, 1 de juny de 2014
Els Prínceps d’Astúries han estat rebuts amb una barreja de
xiulets i aplaudiments a la representació de “L’Elisir d’amore” de Donizetti, al Liceu de
Barcelona. L’any passat a la prèvia de la final de copa entre el FC Barcelona i
L’Athlètic Club de Bilbao, Esperanza Aguirre va proposar que si hi havien xiulades se suspengués el partit i es
celebrés posteriorment a porta tancada.
Ara Esperanza Aguirre proposarà, per ser coherent, que les representacions al
Liceu també es realitzin a porta tancada?
La prohibició dels deures escolars a casa
dissabte, 1 de juny de 2013
Ahir volia comentar la notícia d’una escola d’Oleiros
(Galícia), que ajustant-se a una normativa autonòmica, ha prohibit els deures
escolars a casa. Però no vaig tenir
temps de fer-ho. Vaig estar més de dues hores fent els deures dels meus fills
(i aquest no és pas el rècord d’hores invertides).
Sóc conscient que obriré la caixa dels trons a l’abordar el tema de «deures sí/deures no» però estic totalment d’acord amb la mesura presa per l’escola de Galícia. El debat no és nou, ni a casa nostra ni més enllà de les fronteres. A França una de les associacions de pares i mares més important, la FCPE va convocar una vaga de 15 dies de deures escolars i va crear un blog molt interessant per a l’ocasió.
Sóc conscient que obriré la caixa dels trons a l’abordar el tema de «deures sí/deures no» però estic totalment d’acord amb la mesura presa per l’escola de Galícia. El debat no és nou, ni a casa nostra ni més enllà de les fronteres. A França una de les associacions de pares i mares més important, la FCPE va convocar una vaga de 15 dies de deures escolars i va crear un blog molt interessant per a l’ocasió.
Apropiant-me d’un dels arguments de la FCPE, els nens i nenes han d’ensenyar a casa el
que han fet a l’escola, i no ensenyar a l’escola el que han fet a casa. Els
deures provoquen crisis familiars diàries, caps de setmana on tota la família
és condemnada a quedar reclosa a casa mentre el mestre gaudeix dels seus,
merescuts, dies de festa. Quan arriba Nadal, Setmana Santa o l’estiu es
reprodueix la situació i la vida familiar gira entorn dels maleïts deures
escolars. Des de l’escola se’ns demana implicació, però aquesta es transforma
moltes vegades en un canvi de funcions, pressuposant que els representants dels
menors estan capacitats per fer les feines que corresponen als docents. Algú em
podrà titllar d’irresponsable i egoista, ja que hi ha molts pares que reclamen
més deures pels seus fills amb l’argumentari que serà profitós pel seu
desenvolupament. A molts d’aquests pares, que no a tots, l’únic que els
preocupa és tancar els seus fills a l’habitació i d’aquesta manera tindre’ls
hores i hores sense donar la tabarra.
Arribat a aquest punt ens trobem, simplificant-t'ho molt, amb nens i nenes que no tenen dificultats i fan els deures; nens i nenes tancats llargues hores a l’habitació omplint full darrere full sense cap sentit en les respostes; nens i nenes que tenen la sort de tenir un pare, una germana o un veí que els hi resol els deures; i uns altres que viuen les tardes entre angoixes, crits i plors per acabar uns deures que al final, a la una de la matinada, seran resolts directament pels pares. Quin profit n’han tret els nostres fills?
Arribat a aquest punt ens trobem, simplificant-t'ho molt, amb nens i nenes que no tenen dificultats i fan els deures; nens i nenes tancats llargues hores a l’habitació omplint full darrere full sense cap sentit en les respostes; nens i nenes que tenen la sort de tenir un pare, una germana o un veí que els hi resol els deures; i uns altres que viuen les tardes entre angoixes, crits i plors per acabar uns deures que al final, a la una de la matinada, seran resolts directament pels pares. Quin profit n’han tret els nostres fills?
El PSC comença a l'Hospitalet una campanya pel no a la independència
dimecres 29 de maig de 2013
L’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ha repartit “octavetes”
en contra de la independència de Catalunya. Arran d’això en certs sectors s’ha
tornat a reobrir el debat sobre els drets històrics o no dels catalans a
reclamar un estat propi. A mi ja em cansa una mica tornar a sentir que sí la Corona
Aragonesa, que sí els Comtats de Catalunya, que sí els Reis Catòlics i el seu
matrimoni. Sense ser cap expert en història, ni molt menys, jo em pregunto:
Varen necessitar els EEUU raons històriques per independitzar-se de la Corona
Britànica? I Austràlia? I els nous països sud-americans tenien raons històriques
abans de trencar la seva relació amb España i Portugal i establir les fronteres
actuals?
I una
darrera pregunta que em neguiteja. No n’hi ha prou amb la voluntat d’un poble,
amb una llengua, cultura i objectius comuns per poder decidir el seu futur
sense esgrimir raons històriques?
Certificat d'eficiència energètica
28 de maig de 2013
Un altre
atracament. O la gent és molt espavilada o tenen molt bons gestors. Un altre impost per facilitar que facin
calaix determinats col·lectius. Els arquitectes, enginyers i d’altres
professionals veïns meus no en són culpables, però sí beneficiaris. Beneficiaris per cobrar per dir-me si a casa
meva hi ha finestres amb doble vidre o no, o si el sistema de calefacció funciona.
Un deu pels
col·legis professionals que han aconseguit aquesta mesura. Com que hi ha crisi
a la construcció tots hem de contribuir a donar feina en un gran gest de
solidaritat. D’altra banda la DGT estudia la possibilitat de retirar de la circulació
els cotxes amb més de set anys d’antiguitat amb l’excusa de la seguretat. I Així
tots contribuirem a mantenir el sector de l’automoció.
Malauradament no
són els únics abusos que es cometen en nom de la seguretat i del medi ambient. Que
me'n dieu de les ITV? Que mirin la direcció, d’acord; que examinin l’estat dels
pneumàtics, d’acord; que es fixin en …. d’acord. Però resulta que fa uns mesos vaig passar l’ITV
del meu vehicle, amb molts anys a sobre, i me'l volien tombar per portar uns
estreps no homologats que havien passat totes les inspeccions anteriors. Però no ens esbarem que tot s’arregla
pagant una taxa per a l’homologació. Sí, pagues ja no hi ha perill per a la
seguretat del trànsit. Quina barra!
Sort que
l’examinador no es va fixar en el ninotet de l’Elvis, al costat del volant, que
amb el pas dels anys ja no mou bé els malucs, ni en aquell marc de fotos amb la
inscripció “Papá no corras” que no puc desenganxar, si no la broma m’hagués
sortit més cara.
Proposaré al
col·legi de biòlegs, vistos els precedents, que impulsi un examen per a distingir
les vespes de les abelles. Qui no el superi no tindrà dret a entrar en una
piscina pública. És en aquests llocs on es fa un gran mal al medi ambient
assassinant milers d’abelles al confondre-les amb altres animalons. I ja sabem
que si desapareixen les abelles, perilla la pol·linització i si no hi ha pol·linització,
no hi ha fruits i tot plegat afectarà la cadena ecològica amb el consegüent desgavell
mediambiental. I també proposaré un impost que gravi el diòxid de carboni que
expulsem durant la respiració. O un que afecti el metà que expulsem durant…
No, millor no
donar més idees.
Presentació
He decidit sortir de
l’armari i fer un blog donant la cara. Fins ara m’expressava des de l’anonimat
pels motius que argumentava en la presentació (Picar de peus)
La motivació d’aquest
nou blog segueix sent la mateixa: transmetre una sèrie de
reflexions que potser no interessen a ningú, bé, potser a la meva tieta sí. Fins ara quan he intentat explicar els
meus punts de vista en veu alta la gent del meu voltant ha xiulat, a llegit el
diari o en el millor dels casos, si no es pot escapar, a fet moviments
afirmatius amb el cap però amb la ment posada a una altra banda.
De mica en mica aniré
traspassant alguns continguts de l’antic blog a l’actual.
Ep! Què hi ha algú? Uf! Em pensava que
ja m’havia tornat a quedar sol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)