dimecres, 26 de febrer de 2014

El Messies a Gualba



Vaig arribar a Gualba fa molts anys per passar-hi els estius. Bé de fet ja hi venia a la panxa de la meva mare encara que ara queda millor dir-ne nasciturus. En aquella època molts dels que venien de la capital miraven per damunt l’espatlla als del poble en considerar-los inferiors. Per suavitzar les de vegades tenses relacions, s’organitzaven entre estiuejants i gualbencs partits de futbol de costellada. I mai millor dit, ja que de l'única cosa que t'havies de preocupar era que no te'n trenquessin cap. Passats uns anys alguns d’aquests estiuejants vàrem decidir fixar la nostra residència a Gualba i integrar-nos-hi. Això no va significar renunciar a les nostres opinions ni a tenir un criteri propi, però ho vam fer des de l’òptica del coneixement de la realitat que ens envoltava.

En els darrers anys el fenomen de la doble residència ha estat substituït per un augment de la població que ha fet que la varietat d’opinions i punts de vista s’hagi multiplicat. En la majoria dels casos s’ha fet des del respecte i la convivència, encara que  malauradament alguns han substituït l’eradicada síndrome de l’estiuejant prepotent per la síndrome del MESSIES

Els Messies, com a éssers superiors, s’erigeixen com a redemptors dels nostres pecats i salvadors de les nostres ànimes. Ells ens han de guiar amb paternalisme per treure'ns de la nostra ignorància i subdesenvolupament, com a camperols i bosquerols que som.

Després d’haver intentat la seva missió per diferents fronts, ara ho intenten per la via del futbol. Aquest esport és maligne, és una droga, mou masses de gent que no pensa. I ells, els Messies, ens volen salvar del foc etern apartant-nos d’aquest mal camí.

A mi no m’agrada l’esbart, els gegants no em fan el pes i del pachswork, que voleu que us digui? Però el fet és que hi ha una demanda social que justifica la seva existència i a mi no se m’acudiria engegar una croada redemptora contra aquestes activitats.

El món del futbol també té una demanda social i potser més important pel que fa al nombre d’usuaris.

Vosaltres Messies on éreu quan se us necessitava per expulsar als mercaders del temple? Potser no us havia arribat la inspiració divina i estàveu amagats? Amagats com ara que amb la covardia  que us dóna l’anonimat goseu fuetejar als nens, principals destinataris –que no únics- intentant arrabassar-los-hi part del seu futur

Messies deixeu-nos pensar per nosaltres mateixos i no us envolteu d’adeptes disposats a immolar-se. Adeptes que heu aconseguit amb desinformacions o el que és pitjor: amb mentides.

(El nom de Messies és una molt bona aportació del meu pare, el Joan)

diumenge, 23 de febrer de 2014

En positiu



Traspassant els continguts de l’antic blog a l’actual m’he adonat que potser caldria escriure alguna cosa en positiu. Deixeu-me pensar...
No, no se m’acudeix res!

dimarts, 18 de febrer de 2014

Educació unificadora (La Vanguardia)

La Vanguardia, dissabte 8 de febrer de 2014

Retallades a l'educació (El Periódico)

El periódico, dijous 30 de gener de 2014



Aquesta és la carta que vaig escriure al Periódico. Van proposar canviar-li el format i publicar-la en forma d’entrevista

   Germans estudiant la mateixa etapa en el mateix centre, un d'ells amb el suport de les noves tecnologies amb l’ordinador parcialment subvencionat i l’altre ni ordenador ni noves tecnologies, augments de ràtio, suspensió dels desdoblaments i de les aules de reforç, manca de vetlladors, disminució de les dotacions per a materials, deteriorament de les instal·lacions… Aquestes i d’altres són, a l’institut dels meus fills, les conseqüències directes de les retallades. Les indirectes, les que afectaràn a la preparació dels alumnes, estan per arribar. Tot l’anterior no és cap exclusivitat ni novetat, de fet podria agafar l'opinió de qualsevol pare o mare fer un “copia i enganxa”, canviar el nom de l’escola o institut i el resultat seria el mateix, a no ser que és tractes d’un centre d’una zona sociològica i econòmicament desfavorida on els estralls són més importants.
   El problema s’agreujarà, en aquesta època d’ajustaments pressupostaris, amb la implantació de la LOMCE. Una llei que ha nascut morta, si els polítics de l’arc parlamentari compleixen la seva promesa de derogar-la quan el PP perdi la majoria absoluta, però mentre això no succeeix obligarà a l’administració a destinar-hi més de 186 milions d’euros (anàlisi de La Generalitat de Catalunya, febrer 2013) per tirar-la endavant. Diners que molt em temo hauran de sortir retallant d’altres llocs. Una llei que d’altra banda portarà a tancar moltes escoles privades i concertades que no podran assumir els costos per implantarla, provocant que molts mestres i professors passaran a augmentar les bosses de l’atur i centenars de nens hauran de ser reescolaritzats en centres de fora del seu entorn.

Andy Warhol deia que tothom té dret a quinze minuts de glòria. El meu temps va ser menor (a partir del minut 3:10 del vídeo) i de molt dubtosa glòria. Podria dir que estava tremolant de fred i seria veritat, però també ho seria si dic que els nervis van fer el seu paper. Després d’una primera “toma” en la que vaig mantenir el tipus, el motor d’un cotxe ho va esgarrar tot. A la segona se’m va entortolligar la llengua. En acabar la tercera no vaig voler temptar més a la sort i es va donar per bona.

 

Transcripció de l'entrevista:
 


 

Simples mercaderies

28 de gener de 2014

Sr. Castillo (president FAPAC)

20 de gener de 2014



M’ha indignat l'opinió del Sr Àlex Castillo president de la FAPAC, donada a El Periódico (20/01/2014 a la pàgina 3) resumint els efectes de les retallades en educació en dos punts. En primer lloc diu que la supressió de la sisena hora a primària donava a entendre que a la consellera Rigau li preocupen poc les famílies. En el segon denunciava que les jornades intensives a secundària eren fruit de cedir a la pressió d’un grup de professors. Entenen les limitacions d’espai per donar la seva opinió, crec que és preocupant que prioritzi aquests dos punts que de fet es podrien resumir en un: els alumnes han de passar  més hores a l’escola. Em preocupa que el Sr Castillo, com a president d’una Federació d'associacions de mares i pares, utilitzi aquests arguments que en definitiva redueixen a les escoles i instituts en  espais on deixar els fills el màxim de temps possible per poder els pares compaginar les seves hores de treball o d’oci. Ell parla dels efectes negatius de la supressió de la sisena hora sobre les famílies, no sobre els escolars. Més preocupant trobo la segona afirmació on parla de suposats grups de pressió establerts a certs instituts. Tot plegat és aquell “mantra” tan repetit que diu que s’hauria de compaginar la vida laboral amb la familiar. ¿No creu Sr Castillo que s’hauria de començar per racionalitzar l’horari laboral i adequar-lo el màxim possible a l’escolar? I una última qüestió Sr Castillo la qualitat per damunt la quantitat i les retallades si que afecten a la primera, encara que la majoria de professors s’esforcen per minimitzar-ne els efectes.
 

La rampa del jutjat de Palma

14 de gener de 2014



No tinc cap prejudici sobre la culpabilitat o no de la Infanta Cristina en el cas Noós, encara que sí que el tinc sobre la institució monàrquica. Arran de la propera declaració de la Infanta davant els jutjats de Palma, el ministre de Justícia ha manifestat que a parer seu s’hauria d’evitar la imatge de la filla del Rei baixant la mediàtica rampa que porta a l’Audiència de Palma “per evitar situacions de caràcter previ”. Li ha fet costat Esperanza Aguirre dient que “la llei no imposa la pena del “paseillo””  Ambdues declaracions porten implícitament un reconeixement de possibles judicis paral·lels, escarn públic, insults o mofa. Immediatament tota l'oposició s’ha mostrat contraria a uns tractes de favor, opinió que jo comparteixo. Ara bé posats a donar el mateix tracte d’igualtat a tots els ciutadans crec s’hauria de girar la truita. Si baixar la rampa caminant suposa un risc de dany físic i moral, qualsevol imputat hauria de poder evitar-ho i estalviar-se el tràngol de  la denigració pública. I no només en aquest paviment inclinat, si no a totes les portes dels jutjats on diàriament es viuen escenes més properes a l’Edat Mitjana quan es passejava a la gent damunt dels lloms d’ases, per mostrar-los com a exemple als seus conciutadans.

Tracte d’igualtat sí, però igualant les coses positives i no les negatives.

Dos no es barallen si un no vol

9 de gener de 2014




Encara que l’argument no és nou el Sr Fernández Díaz ha aprofitat la carta que el Sr Mas ha enviat a dirigents europeus, per reforçar el discurs de la fractura social. Aquest cop l’escenificació ha estat més melodramàtica i aprofitant l’esperit nadalenc ha fet esment de famílies que no s’han reunit en els tradicionals àpats d’aquests dies. Posant en dubte la generalització del problema, tot plegat m’ha fet pensar en una frase que em deia la meva mare: “dos no es barallen si un no vol” Pel Sr. Fernández Díaz  només una de les parts és la responsable d’esguerrar les festes, pel sol fet de defensar una posició que no coincideix amb la seva. Potser al Ministre li agradaria aplicar una altra frase sentida a la meva escola: “si no se’n parla, no hi ha problema”

 

Doble nacionalitat

3 de gener de 2014



El Sr. García Margallo en el document en forma d’argumentari enviat a les ambaixades i consolats afirma que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Aquest argument no és nou però afina una mica més dient que els ciutadans del nou estat no tindrien, excepte els casos de doble nacionalitat, l’estatut de ciutadans europeus.

El que no precisa és quins ciutadans podrien optar a aquesta doble nacionalitat. No concreta si es donaria a tots aquells que la sol·licitessin. Si potser es donaria en funció dels seus orígens o de la seva llengua materna, essent per tant una mesura excloent. O si d’una manera aleatòria s’establiria una quota en funció dels vots contraris a la sobirania de Catalunya. Aquests temes haurien de ser més clars encara que facin decantar el sentit del vot de molts indecisos.
 

El preu del transport públic

27 de desembre de 2013

La decisió serà de Gallardón (EL Periódico)

El Periódico, dissabte 21 de desembre de 2013



 http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/aborto-decision-tomara-gallardon-mujer/97464.shtml

Tenim possibilitats (La Vanguardia)

La Vanguardia 21 de desembre de 2013



http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2013/12/21/pagina-25/93256002/pdf.html?search=cartas%20al%20director



Expedient al marge (El Periódico)

El Periódico 28 de novembre de 2013



http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/reforma-magisterio-las-capacidades-formar-ilusionar-las-garantiza-expediente-academico/93984.shtml

ITV

1 de novemnre de 2013

Xinesos civilitzats? (La Vanguardia)

La Vanguardia, dimecres 30 d'octubre de 2013




http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20131030/54392866662/xinesos-civilitzats.html

Horari d'hivern

27 d'octubre de 2013

LOMCE (El Periódico)

El Periódico 22 d'octubre




http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/lomce-bajo-nivel-educativo-profesional/88688.shtml

Models educatius pretèrits (El Periódico)

El Periódico. dijous, 10 d'octubre de 2013



http://www.elperiodico.com/es/cartas/entre-todos/informe-ocde-modelos-educativos-discutibles/87124.shtml

Ens convé la independència?

dijous, 3 octubre de 2013

Ens convé la independència?

Fins avui m’he resistit a comentar totes les notícies i opinions que auguren que ens cauran a sobre les deu plagues bíbliques, o nou, perquè la de la pestilència ja la tenim a sobre amb totes aquestes opinions apocalíptiques.

Però la meva resistència s’ha topat amb un escrit publicat a l’ABC on fan futurologia del primer dia d’independència de Catalunya. L’autor ha fet una descripció del seu dia a dia i l’ha extrapolat a una futura Catalunya independent. Vés estat una opinió més si no hagués estat per un comentari en el blog que m’ha fet adonar d’un “petit detall”. En el seu dia a dia, aquest personatge entra al treball a quarts d’onze. A quarts de dotze surt a donar una volta pel carrer i a quarts de dues se'n va dinar. Total tres hores al matí! I la tarda se la passa contestant correus personals.

No ens estarem equivocant demanant la independència, el pacte fiscal, la tercera via o la confederació? Quan potser tot s’arreglaria amb els horaris d’aquest senyor i evidentment del seu  sou

Jo ja noto la sisena plaga, la de les úlceres, a l’estómac.
  


Greenwich s'uneix a la Via Catalana

diumenge, 29 setembre de 2013

Escola de Saragossa escenifica la invasió de Gibraltar.

diumenge, 29 setembre de 2013

Mayoría silenciosa

dimarts, 17 setembre de 2013

 

Quin desvergonyiment el de la Sra. Soraya Sáenz de Santamaría i el d’altres dirigents del PP apel·lant a la  mayoria silenciosa” per minimitzar el gran èxit de la convocatòria de la Via Catalana. I per atiar el foc s’hi sumen mitjans de comunicació, com el que dirigeix el Sr. Marhuenda,  on publica una fotografia amb dinou persones sostenint unes cartolines on es llegeix “mayoría silenciosa  (La Razón) acompanyada d’un titular que alerta de la fractura social.

Quin desvergonyiment i quina manera tan poc digna de menysprear una gran mobilització ciutadana.

La marxa sobre  Washington, encapçalada per Martin Luther King amb el seu mític “I have a dream”, va congregar 300.000 persones. La majoria eran ciutadans afroamericans, que reclamaven una Llei de Drets Civils i una Llei del Dret al Vot. Seguint el raonament dels dirigents del PP arribem a la conclusió que la “mayoria silenciosa” d’afroamericans que no van assistir a la marxa no volien unes lleis que respectessin els seus drets

Després de la mort de Miguel Ángel Blanco, milions de persones van sortir al carrer per demanar la fi de la violència d’ETA. I centenars de milers ho van fer en altres ocasions (Tinent Coronel Blanco García,  Ernest Lluch, Hipercor, etc). Seguint el seu raonament la “mayoría silenciosa” que no es va manifestar estaria a favor del terrorisme.

L’atemptat islamista de l’11 M va fer sortir al carrer,  segons els mitjans, més d’11 milions de persones a tot España. La resta de ciutadans com a “mayoría silenciosa”, i seguint el seu raonament, no van rebutjar el terrorisme islamista.

I per seguir amb un exemple menys seriós, quan La Roja va guanyar el Mundial 2010, una “mayoría silenciosa” no va sortir al carrer per celebrar-ho, encara que segur que molts dels que estaven a casa es van alegrar amb la consecució del títol.

Però compte! Ara que hi penso! Després de les grans manifestacions  demanant la no intervenció militar a l’Irak, un altre govern del PP va escoltar a “la mayoria silenciosa” que no es va manifestar i va envair el país àrab. O potser a qui van escoltar va ser a Bush i a Blair?

Quan no hi ha arguments sempre queda el recurs del desvergonyiment.

No sólo hay que serlo, sinó parecerlo

dimecres, 31 juliol de 2013

La mala reputación

dimecres, 31 juliol de 2013

Les beques i Wert

dimecres, 26 juny de 2013

La Selectivitat

dimecres, 12 juny de 2013

ESCOLA CONCERTADA, SINDICATS I PAGA EXTRAORDINÀRIA

dimarts, 11 juny de 2013

 

El diumenge comentàvem a casa que aquest estiu tornarem a passar-lo sense fer cap extra. I quan parlàvem d’extres no ens referíem a fer viatges al Carib, a l’Àfrica o la Polinèsia. Ni tan sols a Paris, o més a prop, la Costa Brava. Quan ens referíem a extres pensàvem en aquelles activitats dels nostres fills (que si idiomes, que si música, que si esports). O en aquelles altres més banals com anar a sopar, amb la família fora de casa, poder participar en els actes de la Festa Major del poble o donar una mà de pintura al menjador de casa. Sense extres altre cop perquè ens retallen el sou (no vull parlar de paga extraordinària perquè dona la sensació que és un regal i així sembla que no sap tant greu si ens la roben). A casa ens afecta per partida doble, la meva companya és funcionària i jo sóc professor d’una escola CONCERTADA. I ho dic en majúscules perquè som un col·lectiu d’una altra casta. Sempre ens hem cregut diferents. No som treballadors ni encarregats, ni obrers ni empresaris. Som uns privilegiats que fins fa poc no hem rebut els atzucacs socials i laborals. Ara tot són plors: que si és un desastre, que no es pot fer res, que són els polítics, que si els sindicats … I un munt més d’excuses dites com a teràpia col·lectiva a la sala de professors. Sense entrar a valorar els polítics actuals, m’agrada creure en la política perquè l'alternativa a prescindir-ne em fa molta por. I també crec en els sindicats malgrat que la seva labor és, sens dubte, millorable. Professors i mestres de la concertada, creieu que l’homologació, el complement d’analogia, els complements per baixa, els estadis, els horaris, i d’altres beneficis han caigut del cel? Que la Patronal i el Departament es van llevar un dia de bon humor i ens ho varen concedir perquè els hi venia de gust? No, no i no. Darrere d’aquests conceptes hi ha hagut una negociació. Millor o pitjor, amb poques millores o moltes, però negociació a la fi. Demà quan torni a la sala de professors i algú em comenti, amb cara de pomes agres, que haurien de treure les subvencions als sindicats perquè no serveixen de res, jo els hi respondré que els sindicats han de millorar, com tots nosaltres. I per a la resta del seu comentari els hi diré que llegeixin aquest article “ UGT, CCOO y echar perlas alos cerdos” i els hi preguntaré que han fet ells.

El fracàs escolar és culpa de P3

divendres, 7 juny de 2013

Les gallines tenen una estructura social jeràrquica i les que estan en un rang superior es permeten picotejar a les que són inferiors i aquestes a les que es troben sota seu. D’altra banda el gall dóna cops de bec a totes les gallines.

En el galliner de l’educació succeeix una cosa semblant. Els professors universitaris culpen els professors de batxillerat de la manca de preparació dels alumnes. Els de batxillerat assenyalant els d’ESO i aquest als mestres de primària. Seguint la jerarquia arribem a la conclusió que els culpables són els mestres de P3. I en aquest punt es presenta el gall en forma de ministre, i sense saber de què va la cosa comença a donar picades de bec a tort i a dret.

Tornem a fer la cadena. Els de la universitat volen alumnes amb els continguts de primer de carrera assolits. Els de batxillerat desitgen que els continguts que els hi pertoca a ells impartir ja estiguin apresos. Els d’ESO els volen amb els deures fets i els de P3 desconec com els pretenen. Jo sí que sé com els vull als alumnes que rebo cada setembre: amb el nivell del curs anterior assolit. La matèria del meu curs ja l’ensenyaré jo, perquè entre altres coses és la meva feina i cobro per ella

 

Los hombres de negro

divendres, 7 de juny de 2013

Cinquanta ombres d'en Grey

divendres, 7 juny de 2013

El fracàs escolar

dimecres, 5 juny de 2013

Sempre és bo millorar la formació dels professionals de qualsevol àmbit. Dit això, el que trobo molt preocupant és focalitzar el fracàs escolar en la suposada manca o desfasada preparació dels mestres i que per solucionar-ho la Consellera Rigau pretengui pujar la nota de tall per accedir als estudis de Magisteri.

Jo no vull que el mestre dels meus fills siguin un pou de saviesa, amb grans coneixements del medi natural, de matemàtiques o d’educació plàstica. Jo vull un professional que sigui capaç de formar i transmetre, i aquesta capacitat no la garanteix un gran expedient acadèmic.

Abans una de les poques maneres d’accedir al coneixement era la transmissió de la màxima quantitat d’informació a l’escola a través dels docents. Afortunadament en l’actualitat l’accés al saber és a l’abast de tothom mitjançant la xarxa. Ja no cal memoritzar el nombre atòmic de determinat element de la taula periòdica, ni aquell afluent de mala mort d’un riu secundari (independentment d’exercitar la memorització)

Amb el risc de ser enviat al tribunal de la Santa Inquisió per blasfemar, sembla que tot va encarat a formar (amb la LOMCE pel mig) personetes per poder participar en concursos televisius de cultureta general. I no dic que aquesta cultura no sigui important, al contrari, el que tinc dubtes és que en aquesta era 2.0 hagi de ser l’objectiu.

Xiulets als Prínceps d'Astúries al Liceu

dissabte, 1 de juny de 2014
Els Prínceps d’Astúries han estat rebuts amb una barreja de xiulets i aplaudiments a la representació de “L’Elisir d’amore” de Donizetti, al Liceu de Barcelona. L’any passat a la prèvia de la final de copa entre el FC Barcelona i L’Athlètic Club de Bilbao, Esperanza Aguirre va proposar que si hi havien xiulades se suspengués el partit i es celebrés posteriorment a porta tancada.


Ara Esperanza Aguirre proposarà, per ser coherent, que les representacions al Liceu també es realitzin a porta tancada?

La prohibició dels deures escolars a casa

 dissabte, 1 de juny de 2013


Ahir volia comentar la notícia d’una escola d’Oleiros (Galícia), que ajustant-se a una normativa autonòmica, ha prohibit els deures escolars a casa. Però no vaig tenir temps de fer-ho. Vaig estar més de dues hores fent els deures dels meus fills (i aquest no és pas el rècord d’hores invertides).

Sóc conscient que obriré la caixa dels trons a l’abordar el tema de «deures sí/deures no» però estic totalment d’acord amb la mesura presa per l’escola de Galícia. El debat no és nou, ni a casa nostra ni més enllà de les fronteres. A França una de les associacions de pares i mares més important, la FCPE va convocar una vaga de 15 dies de deures escolars i va crear un blog molt interessant per a l’ocasió.



Apropiant-me d’un dels arguments de la FCPE, els nens i nenes han d’ensenyar a casa el que han fet a l’escola, i no ensenyar a l’escola el que han fet a casa. Els deures provoquen crisis familiars diàries, caps de setmana on tota la família és condemnada a quedar reclosa a casa mentre el mestre gaudeix dels seus, merescuts, dies de festa. Quan arriba Nadal, Setmana Santa o l’estiu es reprodueix la situació i la vida familiar gira entorn dels maleïts deures escolars. Des de l’escola se’ns demana implicació, però aquesta es transforma moltes vegades en un canvi de funcions, pressuposant que els representants dels menors estan capacitats per fer les feines que corresponen als docents. Algú em podrà titllar d’irresponsable i egoista, ja que hi ha molts pares que reclamen més deures pels seus fills amb l’argumentari que serà profitós pel seu desenvolupament. A molts d’aquests pares, que no a tots, l’únic que els preocupa és tancar els seus fills a l’habitació i d’aquesta manera tindre’ls hores i hores sense donar la tabarra.
Arribat a aquest punt ens trobem, simplificant-t'ho molt, amb nens i nenes que no tenen dificultats i fan els deures; nens i nenes tancats llargues hores a l’habitació omplint full darrere full sense cap sentit en les respostes; nens i nenes que tenen la sort de tenir un pare, una germana o un veí que els hi resol els deures; i uns altres que viuen les tardes entre angoixes, crits i plors per acabar uns deures que al final, a la una de la matinada, seran resolts directament pels pares. Quin profit n’han tret els nostres fills?

El PSC comença a l'Hospitalet una campanya pel no a la independència

 dimecres 29 de maig de 2013
L’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ha repartit “octavetes” en contra de la independència de Catalunya. Arran d’això en certs sectors s’ha tornat a reobrir el debat sobre els drets històrics o no dels catalans a reclamar un estat propi. A mi ja em cansa una mica tornar a sentir que sí la Corona Aragonesa, que sí els Comtats de Catalunya, que sí els Reis Catòlics i el seu matrimoni. Sense ser cap expert en història, ni molt menys, jo em pregunto: Varen necessitar els EEUU raons històriques per independitzar-se de la Corona Britànica? I Austràlia? I els nous països sud-americans tenien raons històriques abans de trencar la seva relació amb España i Portugal i establir les fronteres actuals?

I una darrera pregunta que em neguiteja. No n’hi ha prou amb la voluntat d’un poble, amb una llengua, cultura i objectius comuns per poder decidir el seu futur sense esgrimir raons històriques?

Certificat d'eficiència energètica

28 de maig de 2013
Un altre atracament. O la gent és molt espavilada o tenen molt bons gestors. Un altre impost per facilitar que facin calaix determinats col·lectius. Els arquitectes, enginyers i d’altres professionals veïns meus no en són culpables, però sí beneficiaris. Beneficiaris per cobrar per dir-me si a casa meva hi ha finestres amb doble vidre o no, o si el sistema de calefacció funciona.

Un deu pels col·legis professionals que han aconseguit aquesta mesura. Com que hi ha crisi a la construcció tots hem de contribuir a donar feina en un gran gest de solidaritat. D’altra banda la DGT estudia la possibilitat de retirar de la circulació els cotxes amb més de set anys d’antiguitat amb l’excusa de la seguretat. I Així tots contribuirem a mantenir el sector de l’automoció.

Malauradament no són els únics abusos que es cometen en nom de la seguretat i del medi ambient. Que me'n dieu de les ITV? Que mirin la direcció, d’acord; que examinin l’estat dels pneumàtics, d’acord; que es fixin en …. d’acord. Però resulta que fa uns mesos vaig passar l’ITV del meu vehicle, amb molts anys a sobre, i me'l volien tombar per portar uns estreps no homologats que havien passat totes les inspeccions anteriors. Però no ens esbarem que tot s’arregla pagant una taxa per a l’homologació. Sí, pagues ja no hi ha perill per a la seguretat del trànsit. Quina barra!

Sort que l’examinador no es va fixar en el ninotet de l’Elvis, al costat del volant, que amb el pas dels anys ja no mou bé els malucs, ni en aquell marc de fotos amb la inscripció “Papá no corras” que no puc desenganxar, si no la broma m’hagués sortit més cara.

Proposaré al col·legi de biòlegs, vistos els precedents, que impulsi un examen per a distingir les vespes de les abelles. Qui no el superi no tindrà dret a entrar en una piscina pública. És en aquests llocs on es fa un gran mal al medi ambient assassinant milers d’abelles al confondre-les amb altres animalons. I ja sabem que si desapareixen les abelles, perilla la pol·linització i si no hi ha pol·linització, no hi ha fruits i tot plegat afectarà  la cadena ecològica amb el consegüent desgavell mediambiental. I també proposaré un impost que gravi el diòxid de carboni que expulsem durant la respiració. O un que afecti el metà que expulsem durant…

No, millor no donar més idees.

Presentació



He decidit sortir de l’armari i fer un blog donant la cara. Fins ara m’expressava des de l’anonimat pels motius que argumentava en la presentació (Picar de peus)
La motivació d’aquest nou blog segueix sent la mateixa: transmetre una sèrie de reflexions que potser no interessen a ningú, bé, potser a la meva tieta sí. Fins ara quan he intentat explicar els meus punts de vista en veu alta la gent del meu voltant ha xiulat, a llegit el diari o en el millor dels casos, si no es pot escapar, a fet moviments afirmatius amb el cap però amb la ment posada a una altra banda.


De mica en mica aniré traspassant alguns continguts de l’antic blog a l’actual.


Ep! Què hi ha algú? Uf! Em pensava que ja m’havia tornat a quedar sol.